Amb anhel d'UNITAT, vagabundeja...

Por Avel Villena

Viatger entre mons


Aquest especimen tan estrany,

fet de llum i ombra,

de raó i deliri,

camina sobre fils invisibles,

entre el que és i el que voldria ser.


Viu atrapat en un món mental,

en un relat teixit amb records,

amb paraules que ressonen,

amb silencis que incomoden.


S'adapta a un món artificial,

on el temps s’esmicola

i la realitat mai és clara.

Busca, crea, oblida, refà.


I amb l’anhel de UNITAT, vagabundeja…

entre petjades que s’esborren,

entre somnis que es fonen amb l’aire.


Segueix, amb anhel.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lil·la en la mirada

Por Avel Villena
Imatge
Una mirada capaç de percebre un món en contradicció, plena de ganes de ser i manifestar una sensibilitat que xoca amb l'eficàcia i la competitivitat dels egos de color blau fosc tirant a negre. Una mirada lil·la de creativitat rebel, de sensualitat reivindicada sense etiquetes ni classificacions. Hi reflexiono i considero que el dia de color lil·la que és avui (8 de març) està ple de significats que entren en contradicció entre ells.
Més informació

Quan la ingorància li declara la PAU al saber

Por Avel Villena
Imatge
Cal saber? què cal saber?  El coneixement, tant important és? ens enredem en un cabdell "d’intricada" informació? Saber com a sinònim d'acumular informació? Saber per vomitar-lo en un examen facultatiu (que ens valida)? Saber pel plaer d'acostar-nos al coneixement i gaudir de l'encontre (amb el contingut)? Saber per ampliar la consciència de tot el que resta per saber i... saber que és inabastable? Saber que som limitats en el saber i reconèixer la ignorància? que d'alguna manera obre la porta a una nova forma de saber? El reconeixement de la pròpia Ignorància del que som en essència, dona accés a la comprensió de la cosa.   De vegades, pot ser molt senzill. De vegades.
Més informació

El sonreir invernal

Por Avel Villena
Imatge
Y levantar los brazos y agradecer por un momento que está nevando, o que ha nevado. Como si el júbilo primaveral se asomara en el más meridiano invierno. Como la vida misma, cuando creemos que estamos en nuestro particular invierno y, por aquellas casualidades (o causalidades sincrónicas), se nos dispara una sonrisa que no encaja en esa época emocional se supone más regia, más solemne e institucionalizada por la razón y el contenerse. Y va, y sale! esa sonrisilla delatadora se abre paso hacia una superficie que parecía estar más lejos y menos disponible hace tan sólo unos segundos. Los brazos se levantan, reivindicando su lugar hacia lo alto, el pecho se expande y la sonrisa deja de ser una insinuación para convertirse en una expresión global de gratitud y entrega.  La primavera como semilla guardada en el interior del invierno.
Més informació